dimecres, 6 d’octubre del 2010

Carregant piles

Per fi va arribar el cap de setmana esperat. Un cap de setmana que passariem el Toni, l'Isma, el Toni i jo, perduts entre les muntanyes del Pirineu.
El mateix divendres, després de repartir el nens amb els avis, varem enfilar cap a la vall de Camprodon i Setcases. Deixàrem el cotxe a la carretera que puja cap a les pistes d'esquí de Vallter 2000 i després de carregar-nos les motxilles a l'esquena, iniciàrem la pujada cap el refugi de Ulldeter.


Abans de pujar al refugi d'Ulldeter


No hi havia massa gent, suposo que el fet de ser divendres ho explicava, malgrat això el guarda ja ens va confirmar que el dissabte el refugi estava ple. Després d'un sopar consistent i deliciós, com sempre als refugis, i d'unes quantes partides de poker, la son ja ens podia, havia estat una setmana dura per a tots.
Al dia següent el sol inundava totes les muntanyes, i d'hora al matí varem començar la nostra travessa que ens portaria a fer els cims del Bastiments, Pic de Fresers, Pic de l'Infern i Pic inferior de la Vaca.


Refugi d'Ulldeter, divendres



Al fons, el Bastiments

Feia molt temps que esperava una sortida així, dura però segura, i aquest cop tots els astres es varen alinear per poder aconseguir-ho.
Era un repte personal, especialment perquè feia temps que necessitava posar-me a prova, posar a prova els meus límits, i sobrtot per a gaudir. Tant el recorregut com la companyia van ser inmillorables, quan vas ben acompanyat es gaudeix molt més!!


Cim del Bastiments (2883m)
                                         

Després de pujar, quasi sense adonar-me, al cim del Bastiments, en part gràcies a la conversa amena amb el Toni Droguet, començaven la baixada cap a la Collada de la Coma Mitjana, que ens portaria directament al pic de Fresers.


Coll de Coma Mitjana
                                                    
De lluny, les quatre muntanyes s'imposaven desafiants, dures; però d'aprop es tornaven més assequibles, permetent-nos pujar de manera més tranquil·la del què ens pensavem.
Un cop fet el Pic de Fresers i baixat al Portell dels Gorgs, el Pic de l'Infern es mostrava desafiant davant nostre, amb una pujada imponent i dura, però que amb calma varem aconseguir fer. La vista era increïble, indescriptible. Va ser un moment de silenci, de mirar lluny, fins on la vista arriba i el cor supera. Allà dalt, enmig de tanta bellesa vaig recordar els meus, especialment la mare, perquè sempre m'hauria agradat pujar amb ella alguna muntanya, perquè pogués sentir tot el que jo sento quan estic allà dalt...

Vistes des del Pic de l'Infern

 
Cim del Pic de l'Infern (2869m)


Un cop baixàrem del Pic de l'Infern un merescut descans a la Barraca de Tirapins, on varem veure les primeres marmotes. Serien només un àpat de la quantitat d'animals que veuriem més endavant.

Un descans a la Barraca de Tirapins
                                         

Ara només quedava enfilar cap el Pic Inferior de la Vaca, i d'allà baixar per la tartera que ens portaria a la vall de Coma de Vaca, on es troba el refugi.


Baixant per la tartera cap a Coma de Vaca
                                             


Refugi de Coma de Vaca, dimenge matí
                                               

La quantitat d'isards que varem veure, mai a la vida havia vist tants junts. Marmotes, isards, vaques i cavalls, una fauna variada que encara ens varen fer el camí molt més agradable, mentre baixàvem cap el refugi de Coma de Vaca.



Isards
                                                                            

Un cop mes, i després d'una dutxa deliciosa, varem gaudir de l'hospitalitat del refugi, de la companyia dels altres muntanyencs, i de la soledat que ofereix estar enmig de les muntanyes, coberts per un cel negre i bonic, malgrat que no es veien els les estrelles.
El temps seguia sent ideal, i va ser així fins el diumenge, poc abans d'arribar als cotxes.
El diumenge, després d'un bon esmorzar i de despedir-nos del guarda, en Xavier, amb les motxilles a l'esquena enfilàrem la vall de Coma de Fresers, seguint el riu amunt, i fins el Coll de la Marrana. Un cop allà, el fort vent que bufava ens tombava a tots, i mirant enrera breument, vaig poder contemplar els cims que el dia abans varem assolir, i vaig somriure...de felicitat. El meu cos estava nou, cansat però completament nou.

Refugiant-nos del vent al Coll de la Marrana

Abans del Coll de la Marrana, tornant diumenge



Refugi Coma de Vaca...idíl·lic





Abans de la baixada per la tartera cap a Coma de vaca


Un cop arribarem al cotxe




Al fons Bastiments, enmig pic de Fresers, i davant pic de l'Infern