Què tenen les muntanyes? perquè me les estimo tant?  Què em donen que em fan viure? Perquè necessito la meva dosi de muntanyes cada cert temps?
Quan miro aquesta fotografia se m'omplen els pulmons...no ho puc evitar...és com una revifada que em fa somriure...
Les muntanyes sempre han estat importants per a mi, sempre les he necessitat, sempre les he gaudit i son un mitjà de vida per a mi. Les estimo, les cuido, i tot això em retorna cada vegada que ascendeixo a alguna d'elles.
Son belles, salvatges, estan vives, ho se, perquè el que em transmeten ho certifica.
Ara tinc ganes de muntaya de nou, tinc ganes de què m'injectin la savia que m'omple les venes de vida.
Intento transmetre l'amor a les muntanyes als meus fills, i quan veig que en gaudeixen, m'omple d'alegria.
Sense muntanyes no podria viure, n'estic segura...

Últimament sembla que el temps se m'escapi de les mans. La nova feina m'encanta, però em roba molt temps. Em fa por mirar enrere i adonar-me de què totes les coses que estimo van passant per davant de la meva mirada sense tenir temps de gaudir-les...
Deu fer uns tres mesos que no surto a entrenar, a córrer. Tot i que és un tema que m'amoïna, potser me n'adono de que m'amoïna molt menys del què em pensava. M'explicaré: havia arribat un moment en què l'entrenament s'havia tornat una obligació per a mi, i penso que tampoc és bo. Havia arribat un punt en què gairebé no gaudia del que feia, estava mes pendent del crono que del que tenia al voltant, i això és símptoma de que alguna cosa no funciona.
Ara faig molt menys del què feia, però gaudeixo del camí, de les poques vegades que surto a caminar. Ja no corro, m'he adonat de què no m'omple com jo voldria.
És curiós, tants anys entrenant per arribar a la conclusió de què prefereixo gaudir del moment mentre està passant què no pas de l'entrenament com a mitjà per assolir algun repte: el repte és sortir les vegades que es pugui i poder gaudir del què t'envolta mentre fas l'activitat, sigui córrer, caminar, navegar,...tant és.
El meu temps és meu, i sento que ara és una etapa diferent, els meus fills em reclamen, sense oblidar-me una mica de mi, però gaudint de tot allò que faig a diari. Necessito gaudir del temps amb ells, de la meva feina, de la meva parella, de la meva familia...

Una qüestió de temps

De vegades m'espanto de com aviat passa el temps. Recordo la meva mare quan em deia que no te n'adones del ràpit que passa fins que no tens fills...i quina raó tenia...
L'Oriol ja te quatre anys i mig, i la Martina en farà dos d'aquí a uns dies. M'espanta el fet de perdre'm coses, m'espanta no saber estar a l'alçada, quan les influències externes comencin a actuar. Ningú ens ensenya a ser pares ni mares, n'aprenem amb la marxa, per això de vegades ens entra la por. Por de no saber respondre a totes les preguntes, por de no saber si l'eduques correctament, por de que un dia marxin...
Pot semblar prematur pensar en aquestes coses, però no ho és. Ells creixen molt aviat, quasi sense adonar-nos, i hem d'estar preparats d'alguna manera.
Intento transmetre els meus fills uns valors que a la vegada em foren transmesos a mi, i és una feina conjunta amb la parella. De vegades, però, sorgeixen dubtes sobre si ho estas fent com toca. Dubtes que em reconforta saber que no només els tenim nosaltres.

Una pausa

Fa quasi un mes que no entreno. Després d'un temps trobant-me molt cansada, vaig decidir fer-me una anlítica que em va dir que estava baixa de ferro. Es pot dir que amb aquesta "excusa" li vaig donar una trègua al meu cos en quan a l'entrenament. Ara ja ha passat un temps, el Nadal entre mig, i el meu cos em demana de nou canya...
Per altra banda, sembla que el tema de les oposicions l'hauré d'aparcar un temps. Finalment sembla ser que no es convoquen places, com a mínim pel proper any. Això em provoca una mica de sentiment de fracàs, se que és una cosa que jo no puc controlar, però el fet de saber que no podré tirar endavant el repte que em vaig proposar, em deceb una mica...no puc evitar-ho. Penso en el fet de què potser quan finalment es convoquin oposicions de nou, jo ja seré massa gran per accedir-hi i em fa por no estar a l'alçada. Crec que de la mateixa manera que tinc prou motivació (o tenia) he de ser conscient de què el cos te un desgast, i que les oposicions físiques a bomber son molt dures...
La feina, aquella que pensava que seria una mica per "passar l'estona" ara s'ha convertit en la prioritat. Estic realment motivada, amb ganes d'apendre mes, m'encanta el contacte amb els nens, em dona vida! estic molt contenta del que faig, i espero que a mida que m'esfoço aconsegueixi les meves fites.
No defalleixo, tot i que soc realista. Seguiré amb el meu entrenament, tot i que l'objectiu ara ha canviat. Seguiré esforçant-me per aconseguir els reptes que em proposi, és la única manera d'aconseguir alguna cosa en aquesta vida, amb esforç i tenaçitat.