Navidad, Navidad, dulce Navidad...

Aquest any som un més per Nadal. Amb la Martina ja hem sigut 6 asseguts a taula: la mare, la germana, el Toni, l'Oriol, la Martina i jo. Faltaven, però el meu germà Toni, la Mari i l'Emma, la meva neboda. La mare marxarà uns dies per gaudir de la seva neta, que te lluny a Mallorca. Nosaltres haurem d'esperar una mica més per anar-hi...
Els nens viuen el Nadal d'una manera que jo no recordava, però que ara torno a viure. És especial per a ells, ho viuen intensament. De fet la Martina encara no se n'adona gaire, però l'Oriol, mare meva, està tan emocionat!! gaudeixo de veure com ho viu! em fa recordar quan era petita i esperava emocionada l'arribada dels reis d'orient, carregats de regals.
Avui dia, fins i tot tenen masses regals. Nosaltres en tenim prou amb els reis. Ara que si el tió, que si el Pare Noel, que si els reis...masses joguines!!!
Desitjo que l'any que comença ens aporti felicitat, salut (sobretot), que les persones que estimo siguin felices i que trobin el què busquen...
Molt entrenament, molt amor, que pugui aconseguir els reptes que em proposi!!! i que tots vosaltres sigueu testimonis d'això!!

Avui una mica més

Avui 1 hora i set minuts, això va marxant.

Estic contenta del progrés, cada dia augmento el temps de córrer, però he de començar a fer sèries JA!.

De totes maneres, segueixo tenint les pulsacions molt altes. Tinc ganes de fer la prova d'esforç i veure què talrespon el cos. Durant les recuperacions em costa baixar-les, així que hauré de trotar encara més.

Segueixo entrenant

Avui mateix recorregut que el diumenge.
50 minuts a 170 pulsacions per minut. Masses pulsacions, hauria de baixar el ritme o trotar més per baixar-les. El problema és que ja surto de casa a 120 ppm, una exageració!
El mes que ve programarem una prova d'esforç.

Entrenant sota zero

Diumenge 26 de desembre, Sant Esteve. El termòmetre marca -3ºC, però les ganes d'entrenar poden amb el fred. Ens posem les malles, el buff i els guants i...a córrer!!
Aquest cop anem el Toni i jo junts. Els peques són a casa amb la iaia i la tieta, així que aprofitem l'ocasió per entrenar plegats. El Toni tira més que jo, però es solidaritza amb mi i s'adapta al meu ritme, ell que pot!
Fa un sol radiant, i poc després de començar a córrer, ja no notem el fred.
Després de 70 minuts de rodar per camins, amb diferents desnivells, fem uns quants estiraments i cap a casa.
Les bacanals d'aquests dies conviden a trotar més!!

Amitges 4 i 5 de desembre

Aquest any estic fent més sortides de les que m'esperava. Els nens cada cop son mes grans i els avis estan encantats de quedar-se amb ells.
El cap de setmana del 4 i 5 varem tornar a Amitges. I dic tornar perquè el Toni i jo ja hi varem ser quan l'Oriol tenia pocs mesos, com una escapadeta de parella. Aquest cop hem anat amb el Toni i l'Isma.
Matí de dissabte. El sol brilla com feia dies que no ho feia, la temperatura, això si, ens castiga: -7,5ºC. El cotxe està glaçat i hem de passar la rascleta pel vidre per tal de poder veure la carretera. Hem passat la nit del divendres a l'alberg d'Espot. Molt acollidor, bon menjar, no es pot demanar més.
A les 9,30h ja som de camí a Sant Maurici en el Land Rover que és l'únic vehicle que pot circular per la pista que va d'Espot a l'estany. Un cop allà comencem a abrigar-nos de valent i quan ens disposem a calçar-nos els esquís...merda!!! ens hem deixat els pals al cotxe!!!. Després d'un moment d'estrés el Toni agafa el proper taxi que arriba i baixa a buscar-los. Mentrestant, el Drogueti, l'Ismael i jo caminem pista amunt per no congelar-nos.
Passada una hora apareix el Toni amb els pals a la ma...ja ho diuen, qui no te cap te cames.
El sol està present tot el matí i ens acompanya camí de refugi, que està unes dues hores de l'estany. Anem pujant sense pressa però sense pausa, gaudint del paisatge blanc que ens envolta. Respiro profundament per omplir els pulmos d'aquella olor indescriptible que fa la muntanya, mescla de pi, fred, aigua i pedra.

Un cop al refugi parem una estona i recuperem forces, amb els entrepans de toniyina i llonganissa que hem portat a l'esquena. Passades les 2 de la tarda ens calcem de nou els esquís i pugem cap al coll de Ratera.
Com que anem justos de temps, no pretenem pujar cap cim, doncs seria una imprudència, així que en tenim prou pujant al coll, on  gaudim d'unes vistes meravelloses. Al fons, el pic de Ratera.
La pujada ha estat dura, la quantitat de neu acumulada fa que, fins i tot nosaltres amb els esquís, ens enfonsem notablement. Ni que dir que l'Ismael amb les raquetes ha patit de valent...

La baixada, bastant desastrosa, ens porta de nou al refugi on soparem d'allò més be i dormirem una mica pijor. A dins del refugi, però, res a veure amb la temperatura que castiga a fora: -6,5ºC.

El diumenge el temps ens juga una mala passada. Està nevant, fa vent i boira als cims de les muntanyes. Decidim baixar cap el cotxe, de fet ja era el plan previst, encara que ho fem més aviat.

La temperatura dona una trègua, gràcies a déu, i no fa fred.

En poc més de hora i mitja som de nou a l'estany de Sant Maurici. La baixada aquest cop ha estat millor que la del dia anterior, com a mínim l'Isma ha pogut posar-se la taula als peus i baixar.

Ja amb ganes d'afrontar la propera sortida.

Comencen els entrenaments

Ja fa unes quantes setmanes que el cos em demana "marxa". El fet d'haver estar un temps dedicant-me en cos i ànima la família ha fet que, arribats a aquest punt necessiti posar el meu cos en moviment, començar a desengreixar els genolls, els braços...
Per sort visc en un entorn idíl·lic per practicar qualsevol esport a l'aire lliure, docs sortint de casa tinc multitud d'opcions per fer.
Ara procuro córrer uns quants dies a la setmana. He començat de manera prudent, per tal de no lesionar-me, després de tant de temps sedentària. Uns 50 minuts de running suau, vorejant una serra preciosa que tinc al costat de casa, cada dos dies mes o menys.
Sortosament no hi ha impediments per a mí a l'hora de posar-me les malles i començar a córrer, ni tan sols el fred que comença a apretar per aquí dalt. De fet, mirant les muntanyes avui he vist les primeres taques de neu. Un cop començo a trotar, els pensaments comencen a fondre's, sobretot els dolents. L'oxígen entra als meus pulmons i em neteja per dintre. Noto com les pulsacions augmenten, i amb elles l'adrenalina, que m'ajuda a seguir i augmentar el ritme.
Em sento completament be quan corro, això sí, necessito fer-ho sola, és el meu moment, sense nens, sense parella...és el meu moment...
Son sensacions que m'ajuden a treure'm el pès diari de la marató (mai millor dit) amb els nens.
M'encanta tornar a entrenar, especialment ara que tinc uns quants projectes en ment que em motiven enormement: la Sant Silvestre, les sortides d'esquí de muntanya (que ja espero amb ànsia!!) i sobre tot, un repte en el què m'he engrescat, gràcies a la Iolanda: la marató de Barcelona. Ella ha estat la culpable d'aquesta aventura que ens ha encantat, córrer la Marató per una bona causa, ajudar els nens amb càncer.
Com no havia de participar en una projecte com aquest, després d'haver patit aquesta enfermetat a casa? com havia de negar-li a la Ioli tal cosa? IMPOSSIBLE!!!, la causa i la finalitat s'HO VALEN!!!
GRÀCIES IOLI PER SER COM ETS, I PER TANT, PER CONTAGIAR-NOS A TOTS DE LA TEVES INQUIETUTS!!

Carregant piles

Per fi va arribar el cap de setmana esperat. Un cap de setmana que passariem el Toni, l'Isma, el Toni i jo, perduts entre les muntanyes del Pirineu.
El mateix divendres, després de repartir el nens amb els avis, varem enfilar cap a la vall de Camprodon i Setcases. Deixàrem el cotxe a la carretera que puja cap a les pistes d'esquí de Vallter 2000 i després de carregar-nos les motxilles a l'esquena, iniciàrem la pujada cap el refugi de Ulldeter.

Abans de pujar al refugi d'Ulldeter

No hi havia massa gent, suposo que el fet de ser divendres ho explicava, malgrat això el guarda ja ens va confirmar que el dissabte el refugi estava ple. Després d'un sopar consistent i deliciós, com sempre als refugis, i d'unes quantes partides de poker, la son ja ens podia, havia estat una setmana dura per a tots.
Al dia següent el sol inundava totes les muntanyes, i d'hora al matí varem començar la nostra travessa que ens portaria a fer els cims del Bastiments, Pic de Fresers, Pic de l'Infern i Pic inferior de la Vaca.

Refugi d'Ulldeter, divendres

Al fons, el Bastiments

Feia molt temps que esperava una sortida així, dura però segura, i aquest cop tots els astres es varen alinear per poder aconseguir-ho.
Era un repte personal, especialment perquè feia temps que necessitava posar-me a prova, posar a prova els meus límits, i sobrtot per a gaudir. Tant el recorregut com la companyia van ser inmillorables, quan vas ben acompanyat es gaudeix molt més!!

Cim del Bastiments (2883m)

                                         

Després de pujar, quasi sense adonar-me, al cim del Bastiments, en part gràcies a la conversa amena amb el Toni Droguet, començaven la baixada cap a la Collada de la Coma Mitjana, que ens portaria directament al pic de Fresers.

Coll de Coma Mitjana

                                                    

De lluny, les quatre muntanyes s'imposaven desafiants, dures; però d'aprop es tornaven més assequibles, permetent-nos pujar de manera més tranquil·la del què ens pensavem.
Un cop fet el Pic de Fresers i baixat al Portell dels Gorgs, el Pic de l'Infern es mostrava desafiant davant nostre, amb una pujada imponent i dura, però que amb calma varem aconseguir fer. La vista era increïble, indescriptible. Va ser un moment de silenci, de mirar lluny, fins on la vista arriba i el cor supera. Allà dalt, enmig de tanta bellesa vaig recordar els meus, especialment la mare, perquè sempre m'hauria agradat pujar amb ella alguna muntanya, perquè pogués sentir tot el que jo sento quan estic allà dalt...

Vistes des del Pic de l'Infern

 

Cim del Pic de l'Infern (2869m)

Un cop baixàrem del Pic de l'Infern un merescut descans a la Barraca de Tirapins, on varem veure les primeres marmotes. Serien només un àpat de la quantitat d'animals que veuriem més endavant.

Un descans a la Barraca de Tirapins

                                         

Ara només quedava enfilar cap el Pic Inferior de la Vaca, i d'allà baixar per la tartera que ens portaria a la vall de Coma de Vaca, on es troba el refugi.

Baixant per la tartera cap a Coma de Vaca

                                             

Refugi de Coma de Vaca, dimenge matí

                                               

La quantitat d'isards que varem veure, mai a la vida havia vist tants junts. Marmotes, isards, vaques i cavalls, una fauna variada que encara ens varen fer el camí molt més agradable, mentre baixàvem cap el refugi de Coma de Vaca.




Isards

                                                                            

Un cop mes, i després d'una dutxa deliciosa, varem gaudir de l'hospitalitat del refugi, de la companyia dels altres muntanyencs, i de la soledat que ofereix estar enmig de les muntanyes, coberts per un cel negre i bonic, malgrat que no es veien els les estrelles.
El temps seguia sent ideal, i va ser així fins el diumenge, poc abans d'arribar als cotxes.
El diumenge, després d'un bon esmorzar i de despedir-nos del guarda, en Xavier, amb les motxilles a l'esquena enfilàrem la vall de Coma de Fresers, seguint el riu amunt, i fins el Coll de la Marrana. Un cop allà, el fort vent que bufava ens tombava a tots, i mirant enrera breument, vaig poder contemplar els cims que el dia abans varem assolir, i vaig somriure...de felicitat. El meu cos estava nou, cansat però completament nou.

Refugiant-nos del vent al Coll de la Marrana

Abans del Coll de la Marrana, tornant diumenge



Refugi Coma de Vaca...idíl·lic





Abans de la baixada per la tartera cap a Coma de vaca



Un cop arribarem al cotxe



Al fons Bastiments, enmig pic de Fresers, i davant pic de l'Infern

TOT UN LUXE

Poder sortir a la muntanya una tarda qualsevol de qualsevol dia de la setmana, crec que és tot un luxe, avui dia. Ens capfiquem en coses banals, materials, que creiem que ens dónen la felicitat...però com ens equivoquem. Tot el què necessitem es troba a les coses petites, aquelles en les quals no parem atenció.
Per a mí és essencial el contacte amb la natura. Es ella la que realment em dona la llibertat que necessito. Per això no cal que hi vagi tan lluny per descobrir-la, la tinc al costat de casa!!!
M'agrada agafar els nens i endinsar-me al bosc, ara a buscar bolets, després, més endavant a tocar la neu, a la primavera a olorar les flors i les agulles dels pins...i m'agrada que el bosc i la muntanya m'abracin...
Aquesta foto és de fa uns dies, d'hora al matí, quan els sol començava a inundar tota la vegetació, quan els rajos s'embullaven entre les branques dels arbres...lentament, amb amor i tendresa...

NOUS REPTES

Ara fa uns dies em va passar pel cap tornar a organitzar una sortida a la muntanya. Des de fa temps el cos i la ment em demanen acostar-me a elles, com temps enrere. És cert que els nens et roben tot el temps del món, però també és cert que cal lluitar perquè no te'l robin per complert. En el meu cas, intento "oxigenar-me" cada vegada que puc. Potser sonarà malament tractant-se dels meus fills, però qualsevol que llegeixi això i que tingui fills entendrà que no per ser mare/pare vol dir que hagis de invertir el 100% del teu temps en ells. És totalment necessarri guardar una petita porció de tu per a fer coses que no tinguir res a veure amb ells. En el meu cas, necessito de tant en tant envoltar-me de muntanyes abruptes, altes i desafinats. És com una droga que em te enganxada i que fa que, de vegades, senti la necessitat de sortir de la rutina diària per endinsar-me entre elles...
Ara ja noto el cuquet a dins, com es remou, perquè sap que aviat trepitjaré la seva herba, les seves pedres, la dolçor del seu mantell...és cert, és una droga, pel què ho viu com jo, és indispensable "xutar-se" de tant en tant...
Aviat pujaré alguna de les meravelloses muntanyes que m'envolten, més aprop o més lluny, però amunt...
Espero estar a l'alçada i si més no, que em permeti respirar tota la seva puresa.
No hi ha res més meravellós que arribar a dalt del seu cim, i a mitja baixada descansar en un refugi, amb una bona tassa de llet calenta, un bon sopar i el millor dels sostres: les estrelles.
Ho heu provat mai? creieu-me, val la pena...

TANCA ELS ULLS I MIRA: HI ÉS TOT AL TEU VOLTANT

Aquesta és una imatge que m'encanta i que resumeix a la perfecció allò que m'omple a la vida: la familia i la muntanya

Fa dies que intento buscar el moment, però mai el trobo per una cosa o per alta, o be trobo excuses d'una manera fàcil. Els nens em roben el temps, però també és cert que buscant potser trobaria un ratet.
El cas es que em trobo aquí davant de l'ordinador, ara disposada a expressar-me tant be com pugui.
M'encantaria tenir la facilitat de paraula i escriptura que tenia anys enrere, però costa després de tant temps sense fer cap escrit més interessant que qualsevol altre. El vocabulari, sense adonar-me va canviant. Paraules com llibertat, muntanya, senzillesa, amargor...van donar pas a altres de tant habituals ara per a mi com bolquer, escola, presses, roba per rentar...com canvien les coses.
De fet encara em costa assimilar que sóc mare. Si, és així, les coses passen i quasi no te n'adones dels canvis que experimentes a la vida.
A vegades, veient fotos em sembla estar al lloc que apareix, per art de màgia, tornant al passat. Un passat a vegades dolorós, a vegades meravellosament bonic. Passem els dies endinsats en la rutina, quasi actuant com a màquines, programats per unes tasques diàries que ens esgoten les hores, els dies, els anys...
Però un dia et gires sobre les teves espatlles i mires enrere. Fas balanç de tantes coses que et passen, que han canviat la teva vida sense opció.
No és un escrit melanconiós, ni molt menys. Intento aturar-me un moment a pesnar en totes aquelles coses que m'han passat al llarg de la meva vida i descobreixo que precisament la vida ens dona la opció de canviar totes aquelles que no ens agraden. Cap de les coses que ens han passat es poden canviar, però sí que podem apendre d'elles.
La vida és una caixa de sorpreses, ja ho diuen, sorpreses agradables i desagradables, però totes elles formen part de la vida.
A vegades, quan passejo per les muntanyes properes a casa, me n'adono com de petits som, de quantes coses he d'apendre de la natura, de la senzillesa que m'envolta, de la bellesa que s'amaga a les petites flors, aquelles que passen desapercebudes moltes vegades i que reflecteixen perfectament la vida: les coses més petites son les més maques.
L'altre dia escoltava de nou una de les frases que més m'agraden: l'essencial és invisible als ulls.
Intento buscar en les persones les petites coses, aquelles que no es veuen i que sovint cal esperar que sorgeixin. No ens podem quedar en la superfície, no tindria sentit la nostra presència. No podem jutjar el què no coneixem...
La vida esdevé insòlita, rebel, discreta, aclaparant, demolidora, bella, senzilla i complicada, mentidera, real, boja...

Vacances

Ja han passat, com sempre, súper-ràpides. Quasi sense adonar-nos, hem estat uns dies a Mallorca, com cada any, gaudint de la illa. Sempre que hi vaig aconsegueixo desconnectar, però aquest any ha estat el què més he desconnectat de tots. Els nens, la platja, la casa...tot m'ha ajudat a deixar enrere tot aquest any horrorós de desensis de negoci...un any de cansament físic i mental, com cap altre.
Els nens m'ho han donat tot, riure, cansament, alegries, algun ensurt, però poca cosa.
Aqui van algunes fotos il·lustratives.

Cada dia més macos

Sona malament venint de mi que sóc la mare, però és que m'emociona tant comprovar que van creixent quasi sense adonar-me...La Martina ja te sis mesos, i l'Oriol va fer tres anys fa uns dies. Això també em mostra com de cruel pot ser el temps, que passa per les nostres vides i no ens dona marge quasi per a gaudir d'ell. Per això hem d'apendre de cada moment, hem de gaudir de cada instant, que ja no torna...hem d'estimar els nostres i deixar que ens estimin, perquè tot allò que no siguem capaços d'aprofitar ARA, ja mai tornarà.Ara estic fent el què més m'agrada: viure cada moment amb els meus fills, i qualsevol tòpic és cert. Sí, creixeran i arribara un dia que ja no els tindré amb mi, si més no físicament, per això ara expremo el temps amb ells el màxim.

El dia de l'Anna i el Guillem

El divendres va ser un dia especial, sobretot per l'Anna i el Guillem, i per nosaltres per deixar que ho compartíssim amb ells.
Feia molt temps que no reia tant. Els peques van quedar amb els avis i ens varen donar l'oportunitat de "desconnectar" una mica...
Aqui un petit tast en fotos de tot el què ens va regalar el dia!

Última sortida de la temporada...ohh....

Dissabte vaig fer la que suposa la última sortida de la temporada. No es pot dir que hagi fet moltes sortides, aquest any, de fet només dues, jajaja, però en tenia tantes ganes després de tant de temps sedentària...
El Toni Droguet, el Toni i jo varem fer una pujadeta amb pells a la Tossa d'Alp. Res difícil, però suficient per obrir els pulmons i respirar aire fresc, en tots els sentits. Aquest cop els peques es varen quedar amb els avis, l'Oriol gaudeix molt a la serra, jugant al jardí.
Era l'últim dia que obria l'estació de Masella, i de fet ens pensavem que ja havien tancat. Tampoc hi havia massa gent, i tot s'ha de dir, la neu estava fantàstica!!
Ara toca esperar la propera temporada, que ja frisso, i desitjar que nevi mooooolt!!!