dimecres, 7 d’octubre del 2009

Quan la vida ens ensenya a valorar el què tenim

Quantes vegades ens hem afligit per coses que no eren motiu d'aflicció?
Quantes vegades hem plorat per coses insignificants?
En quantes ocasions hem desitjat el què no tenim, oblidant que el què realment hauriem de valorar és allò que tenim?
Suposo que no ens adonem de tot això fins que no tens una certa edat i una certa experiència, si és ben cert que hi ha gent que mai ho apren.
En moments difícils a la vida hem d'apendre a valorar el què tenim. Perdem massa temps pensant en el què podriem tenir o ser, sense donar importància al què realment te: el què hem aconseguit és el què val.
Tots els esforços son inútils quan te n'adones que la vida és molt més simple del què ens pensem, de què les petites coses son les que ens fan realment feliços, si, per molt estrany que soni, que les persones ens sorprenen i que cada dia és un nou començament que ha de servir-nos per apendre.
Quan la vida et dona bufetades, aprens d'elles, i sents que t'han de servir per alguna cosa, especialment per valorar el que tens...i el què ets...

dilluns, 6 d’abril del 2009

Un mal dia...

Ja només queda una sessió de quimio. La meva mare sembla que es va animant amb aquest objectiu. D'aqui a poc li començarà a créixer el cabell de nou, aquella melena rossa tan maca i cuidada. És el què sovint penso últimament per animar-me, especialment els dies, com avui, en què sembla que l'ànim no aconsegueix pujar. M'agradaria explicar moltes coses, però malauradament el temps no m'ho permet. A més, seria inútil, no milloraria les coses. Quan em sento així miro de pensar en la part positiva de les coses, ni que sigui a molt llarg plaç, per mirar de treure'm aquestes males vibracions que m'invaeixen.
Avui és un d'aquells dies que no et llevaries del llit, però les obligacions et fan aixecar. Escolto el piano de Cesare Picco i em relaxa, tot esperarnt trobar-me una mica millor.
Se que aquesta sensació passarà, i que vindran dies millors, però és precisament en aquests dies quan te n'adones de quant fràgil és l'estabilitat...

divendres, 20 de març del 2009

Renalesada!! i ja van tres!











Ja fa un temps que els cosins Renales ens ajuntem per gaudir d'un dia d'agrupament, per trobar-nos després d'un temps lluny els uns dels altres. Aquest cop, i com els dos últims cops, ho hem fet a la masia del tio Celestino. 450 calçots per 30 cosins, una bona botifarrada i molta gresca, molt riure i diversió. Els anys 70 i els hippies van ser el tema per disfressar-nos, uns amb més gràcia que altres!Un passeig entre els presseguers florits i una pujada comuna al Mont Fred, així varem passar la tada d'un dia realment primaveral. Ens ho varem passar molt be, i ja tenim ganes de trobar-nos de nou. Aqui va una mostra gràfica!

dilluns, 16 de febrer del 2009

Aquest cop si!




Ahir amb un dia esplèndid, per fi varem gaudir de la neu, la que ha anat caient sense parar aquests dies. El Toni, l'Isma i jo ens varem calçar els esquis i les raquetes i pujant des de la Pleta de la Vila, a la vall del Pedraforca, varem enfilar cap el refugi Delgado Úbeda. La neu no pintava gaire be, amb trossos gelats a la part final de la pujada, i crosta a tot arréu.


En total uns 700m de desnivell. L'entrepà de pernil era més bo que mai! i el sol brillava com mai. El Toni i l'Isma varen anar fins a la Gallina Pelada, i un cop al refugi, varem iniciar la baixada. Durant la pujada i veient la crosta de la neu anavem cabilant com baixariem sense trencar-nos alguna cosa...però mentre varem ser al refugi la neu es va transformar i ens va permetre fer una baixada acceptable. A la zona del bosc i el Toni i jo amb els esquis, i l'Isma amb la taula, varem gaudir d'una neu inmillorable. Al final la baixada va ser millor del què ens pensàvem, i varem poder arribar al cotxe sense treure'ns els esquis!!

divendres, 13 de febrer del 2009

Aquest és el meu bloc

Lluny de semblar experta en aquests temes, estic totalment verda en quan a blocs. No tinc experiència però tampoc pretenc ser-ne una experta, en tinc prou amb transmetre certs moments de la meva vida, compartir-ho amb vosaltres i que em feu arribar les vostres opinions, comentaris, o el què us vingui de gust.
Espero i desitjo que gaudiu d'aquest espai tant com gaudeixo jo quan escric en ell.
Salut!

Amb l'Oriol a tot arréu

El setembre passat, aprofitant les vacances, varem anar a Ordersa amb l'Oriol. Bicicletes al cotxe, motxilla i moltes ganes de descobrir la meravellosa vall.





Durant una setmana varem caminar, anar en bici i empapar-nos tots de l'essència de la natura. La muntanya és important per a nosaltres, i l'Oriol està començant a estimar-la tant com nosaltres. Ell s'ho va passar d'allò més be i nosaltres varem gaudir de veure com s'ho passava. El temps ens va acompanyar i les ganes eren moltes. Gairebé al final de la setmana una excursió a peu, amb l'Oriol a l'esquena, ens va portar fins al parc, des d'on teniem l'apartament, a Broto. Unes quantes hores caminat i ja hi varem ser. L'Oriol es va portar de meravella, amb 1 any que tenia aleshores. Passat el dia allà dalt, varem agafar l'autobús de tornada fins a Torla, i d'allà a peu fins a Broto.

Desitjant tornar, doncs ens varen quedar moltes coses per veure i gaudir.

Girem cua!


El diumenge passat la intenció era pujar al Puigmal. Les previsions meteorològiques parlaven de forts vents a la muntanya, però vam treure el cap, a veure com estava.

Sortint del parquing de l'estació de Puigmal el vent es notava, però no tant com per preocupar-se. De fet, molts altres esquiadors pujaven davant nostre.

Remuntant riu amunt, i després de trobar-nos uns companys que baixaven degut al perill d'allaus, varem desistir de pujar al cim. Per treure'ns el cuquet varem remuntar una petita pala a la dreta. El vent cada vegada era més fort i després d'una breu baixada es va acabar la jornada esquiable. Mes val no arriscar! Un altre cop serà.