Bones sensacions

Dissabte a Masella

Ja fa quasi tres setmanes que he començat a treballar. Les primeres impressions son molt positives, estic molt motivada, la feina comença a donar fruits, i això m'anima enormement.
Soc conscient de què és un mal moment per fer la feina que faig, vendre espais publicitaris, però les ganes que tenia de posar-me de nou al mercat laboral fan que em senti molt animada i sense cap por als reptes. Tindrà alguna cosa a veure el fet de no posar-me límits??
Fins i tot em diuen que m'ha canviat la cara, que estic més maca. Deu ser que ara em maquillo i així disimulo les ulleres, jejeje.
Es curiós, em llevo al matí motivada, contenta, amb ganes de fer-me amb el dia que tinc per davant.
Se que tot influeix, el positivisme que m'omple últimament, els entrenaments, tot i que entre l'esquinç i la feina he baixat el ritme, el fet de no estar tot el dia ficada a casa criant nens, fent dinars,...
Començo a ser una ferma creient de què la constança realment dona els seus fruits. La vida et sorpren cada dia, aprens coses noves, i te n'adones que qualsevol cosa que et proposis es pot aconseguir.
De moment m'he marcat objectius poc ambiciosos, però precisament això fa que no em posi més pressió de la que puc assumir. Son canvis importants a la meva vida i els vull gaudir, no patir.
Per primer cop en molt temps...puc dir que em sento encara més viva del què ja em sentia!!!

Recuperant

Ja fa quasi dues setmanes que em vaig fotre enlaire el turmell. L'esquinç va millorant, a base de fisioterapia diària. De moment porto cinc sessions, però segons m'ha dit la fisio, no creu que necessiti moltes més, la mobilitat del peu és bona i el dolor quasi ha desaparegut.
Amb una mica de sort a mitjans de la setmana que ve començaré de nou la rutina d'abans de la mitja marató. A poc a poc i amb bona lletra ja aniré recuperant la forma que he perdut durant aquests dies.
Es curiós, però ja tinc ganes de posar-me en marxa de nou. El cos em demana córrer!!!!
Amb la nova feina m'hauré d'organitzar millor, ara és una mica caòtic tot plegat: feina, nens, compra, dinars, sopars,...i ara a trotar de nou!!! això sí que em motiva!!! A veure com respon el peu.

Un nou repte: feina nova!

Ahir mateix em varen confirmar que començo com a comercial d'un diari comarcal. És una novetat a la meva vida, un nou repte que assumeixo amb ganes i alegria.
Porto molt temps encarregant-me de la casa, la familia, els nens...i dóno gràcies a Déu per haver-me donat el privilegi de passar 4 anys gaudint dels meus fills, això no es paga amb diners. També passar el trangol del tancament de l'empresa, les tensions acumulades, els desensisos...Però alguna cosa dins meu em deia que ja començava a ser hora d'incorporarme a una nova feina, una feina que m'aportarà, ben segur, sensacions noves, reptes, entrebancs, alegries i penes, que superaré amb molta força.
És una nova etapa que s'obre amb bones perspectives per a mí, si mes no, com a un nou repte! Gent nova, ambient nou, noves sensacions...genial!!!
Gràcies a tots aquells que heu cregut en mi, que m'heu animat quan pensava que no trobaria res, que heu estat al meu costat quan més ho necessitava. Gràcies per les vostres paraules en moments difícils.

Mitja marató aconseguida...(i accidentada)!!!

Son les 7 del matí. El cel està ennuvolat, sembla que els del temps no han encertat gaire. Em vesteixo ràpidament, els nervis a flor de pell. L'esmorzar potent, no vull quedar-me sense reserves a mitja carrera.
Surto de casa de la meva germana, el Toni m'acompaya. A mida que m'acosto al poliesportiu on he quedat amb la Ioli, la Sònia i la Patri, els nervis van en augment.
Deixo la roba que em sobra al guardaroba i enfilem cap a el Passeig Pujades! Queden pocs minuts pel tret de sortida!
Just uns metres abans d'incorporar-me a la fila, mirant on col·locarme amb la resta de les noies, no veig la vorada que hi ha sota els meus peus i...CRAC! noto com el peu falla i es doblega completament cap endins...al mateix temps que noto com el lligament tiba massa...M'asento a terra del dolor, dient-me a mi mateixa que fins aquí ha arribat la meva mitja-marató. Però poc a poc moc el peu, en cercles, i me n'adono que el dolor va desapareixent (això només em pot passar a mi), penso.
M'aixeco del terra, m'incorporo a la fila de sortida i penso que tot anirà be, que només ha estat un entrebanc sense importància.
Sona el tret de sortida i la sang comença a bullir. Poso en marxa el crono just quan passo per sota de l'arc i començo a respirar amb tranquil·litat. La música m'acompanya, em relaxa i em motiva.
Passo pel kilòmetre 5 i penso que vaig molt alta de pulsacions, ja algo habitual en mi, i que de seguir així no crec que acabi. Intento baixar el ritme i baixar de pulsacions. Uns kilòmetres més enllà ho aconsegueixo.
Per a la meva sorpresa, passo pel kilòmetre 10 més fresca que una rosa, això sí, amb gen avantçant-me continuament, però no m'importa, el meu objectiu és acabar.
Comença a ploure i els peus es van empapant mica en mica. Em dic a mi mateixa que és igual, que d'aquí a una estona ja m'hauré acostumat. I així va ser.
Les cames s'estan portant de meravella, el turmell no em fa mal, i no és fins el kilòmetre 19 que noto com el cos comença a patir. Entre el kilòmetre 19 i el 20 és quan realment noto que és la ment la que tira i no les cames, però sobtadament, quan entro al kilòmetre 20 me n'adono que el final està allà mateix, que l'objectiu està apunt d'aconseguir-se i començo a somriure!! em sento feliç!!
Pocs metres abans de la meta veig el Toni amb el petit Oriol i llavors m'invaeix un sentiment ple de felicitat!!!
Passo la meta i l'Oriol m'abraça amb tanta força que quasi no em deixa respirar.
Em sento plena, lliure, feliç...un munt de sentiments m'invaeixen: HE ACABAT LA MEVA PRIMERA MITJA MARATÓ!!!!
Als pocs minuts d'acabar, sento que alguna cosa passa amb el turmell, i després de dinar decideixo anar a urgències. Resultat: un esquinç.
Però l'alegria de l'experiència em fa oblidar el dolor del peu. Aviat tornaré a estar en forma!