dilluns, 6 d’abril del 2009

Un mal dia...

Ja només queda una sessió de quimio. La meva mare sembla que es va animant amb aquest objectiu. D'aqui a poc li començarà a créixer el cabell de nou, aquella melena rossa tan maca i cuidada. És el què sovint penso últimament per animar-me, especialment els dies, com avui, en què sembla que l'ànim no aconsegueix pujar. M'agradaria explicar moltes coses, però malauradament el temps no m'ho permet. A més, seria inútil, no milloraria les coses. Quan em sento així miro de pensar en la part positiva de les coses, ni que sigui a molt llarg plaç, per mirar de treure'm aquestes males vibracions que m'invaeixen.
Avui és un d'aquells dies que no et llevaries del llit, però les obligacions et fan aixecar. Escolto el piano de Cesare Picco i em relaxa, tot esperarnt trobar-me una mica millor.
Se que aquesta sensació passarà, i que vindran dies millors, però és precisament en aquests dies quan te n'adones de quant fràgil és l'estabilitat...