ara toca escriure

Cada cop que em proposo escriure, un munt de paraules, idees s'em desborden al cap. No se com ordenar tots els pensaments que em volten, cadascún diferent. N'hi ha per tots els gustos, majoritàriament poc animosos, en un moment com el què estic vivint. I no el visc jo sola, però ara em toca a mi parlar-ne, cadascú que realitzi el seu anàlisi.
Una etapa acaba, però no se quan temps passarà fins que desapareixi l'ansietat que tinc a dins. Tot aquest temps he estat batallant, no només amb el què representa tenir un negoci, sinó amb totes les persones que formaven part d'ell. Ha estat esgotador, però ara que s'acaba, trec les conclusions que mai m'hagués agradat treure: ha estat un calvari.
El què tot això ha esdevingut prefereixo obviar-ho, em centro en el cansament físic i mental que m'invaeix. No em queden forces, i necessito recuperar-me, hi tinc dos angelets que em necessiten.
Ara que tot s'acaba, me n'adono de com ha estat de dur, d'esgotador, de poc profitós.
Afortunadament no tot dura eternament...
Ara toca fer el cor fort i ajudar la mare, que ha estat la vertadera víctima en tot això. Puc imaginar com ha de ser de dur per ella, ho veig als seus ulls. Tota ella ha canviat, li ha passat factura tot plegat, i és tan injust per ella...
No se com fer que se senti millor, que somrigui una bona estona. Només ho fa quan gaudeix de l'Oriol i la Martina, els seus nets.
Espero que tot aquest mal no duri massa...