TANCA ELS ULLS I MIRA: HI ÉS TOT AL TEU VOLTANT

Aquesta és una imatge que m'encanta i que resumeix a la perfecció allò que m'omple a la vida: la familia i la muntanya

Fa dies que intento buscar el moment, però mai el trobo per una cosa o per alta, o be trobo excuses d'una manera fàcil. Els nens em roben el temps, però també és cert que buscant potser trobaria un ratet.
El cas es que em trobo aquí davant de l'ordinador, ara disposada a expressar-me tant be com pugui.
M'encantaria tenir la facilitat de paraula i escriptura que tenia anys enrere, però costa després de tant temps sense fer cap escrit més interessant que qualsevol altre. El vocabulari, sense adonar-me va canviant. Paraules com llibertat, muntanya, senzillesa, amargor...van donar pas a altres de tant habituals ara per a mi com bolquer, escola, presses, roba per rentar...com canvien les coses.
De fet encara em costa assimilar que sóc mare. Si, és així, les coses passen i quasi no te n'adones dels canvis que experimentes a la vida.
A vegades, veient fotos em sembla estar al lloc que apareix, per art de màgia, tornant al passat. Un passat a vegades dolorós, a vegades meravellosament bonic. Passem els dies endinsats en la rutina, quasi actuant com a màquines, programats per unes tasques diàries que ens esgoten les hores, els dies, els anys...
Però un dia et gires sobre les teves espatlles i mires enrere. Fas balanç de tantes coses que et passen, que han canviat la teva vida sense opció.
No és un escrit melanconiós, ni molt menys. Intento aturar-me un moment a pesnar en totes aquelles coses que m'han passat al llarg de la meva vida i descobreixo que precisament la vida ens dona la opció de canviar totes aquelles que no ens agraden. Cap de les coses que ens han passat es poden canviar, però sí que podem apendre d'elles.
La vida és una caixa de sorpreses, ja ho diuen, sorpreses agradables i desagradables, però totes elles formen part de la vida.
A vegades, quan passejo per les muntanyes properes a casa, me n'adono com de petits som, de quantes coses he d'apendre de la natura, de la senzillesa que m'envolta, de la bellesa que s'amaga a les petites flors, aquelles que passen desapercebudes moltes vegades i que reflecteixen perfectament la vida: les coses més petites son les més maques.
L'altre dia escoltava de nou una de les frases que més m'agraden: l'essencial és invisible als ulls.
Intento buscar en les persones les petites coses, aquelles que no es veuen i que sovint cal esperar que sorgeixin. No ens podem quedar en la superfície, no tindria sentit la nostra presència. No podem jutjar el què no coneixem...
La vida esdevé insòlita, rebel, discreta, aclaparant, demolidora, bella, senzilla i complicada, mentidera, real, boja...