Ara fa uns dies em va passar pel cap tornar a organitzar una sortida a la muntanya. Des de fa temps el cos i la ment em demanen acostar-me a elles, com temps enrere. És cert que els nens et roben tot el temps del món, però també és cert que cal lluitar perquè no te'l robin per complert. En el meu cas, intento "oxigenar-me" cada vegada que puc. Potser sonarà malament tractant-se dels meus fills, però qualsevol que llegeixi això i que tingui fills entendrà que no per ser mare/pare vol dir que hagis de invertir el 100% del teu temps en ells. És totalment necessarri guardar una petita porció de tu per a fer coses que no tinguir res a veure amb ells. En el meu cas, necessito de tant en tant envoltar-me de muntanyes abruptes, altes i desafinats. És com una droga que em te enganxada i que fa que, de vegades, senti la necessitat de sortir de la rutina diària per endinsar-me entre elles...
Ara ja noto el cuquet a dins, com es remou, perquè sap que aviat trepitjaré la seva herba, les seves pedres, la dolçor del seu mantell...és cert, és una droga, pel què ho viu com jo, és indispensable "xutar-se" de tant en tant...
Aviat pujaré alguna de les meravelloses muntanyes que m'envolten, més aprop o més lluny, però amunt...
Espero estar a l'alçada i si més no, que em permeti respirar tota la seva puresa.
No hi ha res més meravellós que arribar a dalt del seu cim, i a mitja baixada descansar en un refugi, amb una bona tassa de llet calenta, un bon sopar i el millor dels sostres: les estrelles.
Ho heu provat mai? creieu-me, val la pena...
1 comentari:
Eva, quina energia desprenen les teves paraules, l'encomanen i tot. Ja va bé per aquests que no arribem tant lluny com tu i ens quedem més apropet.
No oblidis mai guardar una miqueta de temps per a tu, xq ets la primera que t'has de cuidar per poder estimar com cal a la resta dels teus.
Una abraçada
annna
Publica un comentari a l'entrada