dilluns, 9 de gener del 2012

Una qüestió de temps



De vegades m'espanto de com aviat passa el temps. Recordo la meva mare quan em deia que no te n'adones del ràpit que passa fins que no tens fills...i quina raó tenia...
L'Oriol ja te quatre anys i mig, i la Martina en farà dos d'aquí a uns dies. M'espanta el fet de perdre'm coses, m'espanta no saber estar a l'alçada, quan les influències externes comencin a actuar. Ningú ens ensenya a ser pares ni mares, n'aprenem amb la marxa, per això de vegades ens entra la por. Por de no saber respondre a totes les preguntes, por de no saber si l'eduques correctament, por de que un dia marxin...
Pot semblar prematur pensar en aquestes coses, però no ho és. Ells creixen molt aviat, quasi sense adonar-nos, i hem d'estar preparats d'alguna manera.
Intento transmetre els meus fills uns valors que a la vegada em foren transmesos a mi, i és una feina conjunta amb la parella. De vegades, però, sorgeixen dubtes sobre si ho estas fent com toca. Dubtes que em reconforta saber que no només els tenim nosaltres.