divendres, 4 de maig del 2012




Últimament sembla que el temps se m'escapi de les mans. La nova feina m'encanta, però em roba molt temps. Em fa por mirar enrere i adonar-me de què totes les coses que estimo van passant per davant de la meva mirada sense tenir temps de gaudir-les...
Deu fer uns tres mesos que no surto a entrenar, a córrer. Tot i que és un tema que m'amoïna, potser me n'adono de que m'amoïna molt menys del què em pensava. M'explicaré: havia arribat un moment en què l'entrenament s'havia tornat una obligació per a mi, i penso que tampoc és bo. Havia arribat un punt en què gairebé no gaudia del que feia, estava mes pendent del crono que del que tenia al voltant, i això és símptoma de que alguna cosa no funciona.
Ara faig molt menys del què feia, però gaudeixo del camí, de les poques vegades que surto a caminar. Ja no corro, m'he adonat de què no m'omple com jo voldria.
És curiós, tants anys entrenant per arribar a la conclusió de què prefereixo gaudir del moment mentre està passant què no pas de l'entrenament com a mitjà per assolir algun repte: el repte és sortir les vegades que es pugui i poder gaudir del què t'envolta mentre fas l'activitat, sigui córrer, caminar, navegar,...tant és.
El meu temps és meu, i sento que ara és una etapa diferent, els meus fills em reclamen, sense oblidar-me una mica de mi, però gaudint de tot allò que faig a diari. Necessito gaudir del temps amb ells, de la meva feina, de la meva parella, de la meva familia...