Mitja marató aconseguida...(i accidentada)!!!

Son les 7 del matí. El cel està ennuvolat, sembla que els del temps no han encertat gaire. Em vesteixo ràpidament, els nervis a flor de pell. L'esmorzar potent, no vull quedar-me sense reserves a mitja carrera.
Surto de casa de la meva germana, el Toni m'acompaya. A mida que m'acosto al poliesportiu on he quedat amb la Ioli, la Sònia i la Patri, els nervis van en augment.
Deixo la roba que em sobra al guardaroba i enfilem cap a el Passeig Pujades! Queden pocs minuts pel tret de sortida!
Just uns metres abans d'incorporar-me a la fila, mirant on col·locarme amb la resta de les noies, no veig la vorada que hi ha sota els meus peus i...CRAC! noto com el peu falla i es doblega completament cap endins...al mateix temps que noto com el lligament tiba massa...M'asento a terra del dolor, dient-me a mi mateixa que fins aquí ha arribat la meva mitja-marató. Però poc a poc moc el peu, en cercles, i me n'adono que el dolor va desapareixent (això només em pot passar a mi), penso.
M'aixeco del terra, m'incorporo a la fila de sortida i penso que tot anirà be, que només ha estat un entrebanc sense importància.
Sona el tret de sortida i la sang comença a bullir. Poso en marxa el crono just quan passo per sota de l'arc i començo a respirar amb tranquil·litat. La música m'acompanya, em relaxa i em motiva.
Passo pel kilòmetre 5 i penso que vaig molt alta de pulsacions, ja algo habitual en mi, i que de seguir així no crec que acabi. Intento baixar el ritme i baixar de pulsacions. Uns kilòmetres més enllà ho aconsegueixo.
Per a la meva sorpresa, passo pel kilòmetre 10 més fresca que una rosa, això sí, amb gen avantçant-me continuament, però no m'importa, el meu objectiu és acabar.
Comença a ploure i els peus es van empapant mica en mica. Em dic a mi mateixa que és igual, que d'aquí a una estona ja m'hauré acostumat. I així va ser.
Les cames s'estan portant de meravella, el turmell no em fa mal, i no és fins el kilòmetre 19 que noto com el cos comença a patir. Entre el kilòmetre 19 i el 20 és quan realment noto que és la ment la que tira i no les cames, però sobtadament, quan entro al kilòmetre 20 me n'adono que el final està allà mateix, que l'objectiu està apunt d'aconseguir-se i començo a somriure!! em sento feliç!!
Pocs metres abans de la meta veig el Toni amb el petit Oriol i llavors m'invaeix un sentiment ple de felicitat!!!
Passo la meta i l'Oriol m'abraça amb tanta força que quasi no em deixa respirar.
Em sento plena, lliure, feliç...un munt de sentiments m'invaeixen: HE ACABAT LA MEVA PRIMERA MITJA MARATÓ!!!!
Als pocs minuts d'acabar, sento que alguna cosa passa amb el turmell, i després de dinar decideixo anar a urgències. Resultat: un esquinç.
Però l'alegria de l'experiència em fa oblidar el dolor del peu. Aviat tornaré a estar en forma!